Quan  crèies que ja sabies qui era qui, t'adones que desconeixies del tot les persones a qui consideraves importants. Potser tots som  igual d'estranys i desconeguts cara als altres, però si és així... quina decepció i quina pena tan grossa, francament.           

Quan et deixa una parella, et diuen que no et mereixia. Davant d'un avortament, el tòpic és que la natura és sàvia   i davant d'una decepció: ai...el que et queda per passar. Vivim immersos en un món lingüísticament estipulat; per tant, si la llengua és un reflex de la societat, i la societat està constantment en moviment i  mi nut a minut va canviant , per què no evolucionem en el que diem?

 

A la dreta, controlava que el grup d'estudiants li fessin una bona anàlisi -no li agradava pas que diguessin mentides d'ella. A mà esquerra, gaudia de veure, com aquell qui fa el despistat, amb quina felicitat aquella parella d'enamorats es donaven un petó, fruïen de la seva felicitat i s'acaronaven, a la vegada que se la miraven a ella. A la zona central, s'assegurava que aquell objectiu nipó fotografiés el seu perfil bo; per això no li treia l'ull de sobre, no fós cas que no arribés la millor imatge d'ella a l'altra banda del món. Al jove assegut pràcticament al seu davant, com que estava fent-li un retrat amb carbó, tampoc li treia l'ull de vista.

Cada dia del món, es dedica a supervisar i a inspeccionar tot allò que passa al seu voltant; el seu pare ja es va encarregar que ho pogués tenir tot ben vigilat, per això no va deixar ni un mil·límetre on ella no pogués arribar a divisar, del que hi havia i succeïa al seu voltant. Tantes i tantes són les coses que haurà arribat a sentir durant tots els anys que fa que roman en aquella sala, que és una pena que no ens ho pugui explicar. A més, tenint en compte qui era el seu creador, com seria d'impressionant que pogués verbalitzar els seus pensaments en veu alta. Però, malauradament, les pintures encara no articulen paraules!

Poc s'hauria imaginat Lisa Gherardini, la muller de Francesco Bartolomeo del Giocondo, que el seu retrat, de la mà de Leonardo da Vinci seria eternament coneguda i reconeguda arreu del món. És una obra d'art amb totes les seves lletres i el seu pare un gran artista.

 

En Llorenç

Hi ha persones que arriben a la teva vida sense saber com, deixen una empremta efímera i igual que van aparèixer, sobtadament han canviat el rumb del seu camí. No saps ben bé quina és la causa que te'ls ha pres i tampoc acabes d'entendre per què han partit cap a una altra direcció, però les coses no sempre tenen una explicació. Simplement sents que t'han arrabassat quelcom important sense comprendre'n la raó.

Fèiem 3r d'ESO i començàvem el nou curs. Ulleres interessants, un despentinat captivant, alt, amb molta classe -això es porta a la sang. Després de veure'l com passava quatre vegades per davant de la nostra classe i mirava mig perdut, li vaig oferir ajuda. La nostra classe era l'única de 3r que no tenia el cartell que indicava el grup, per això el pobre estava ofuscat buscant la inexistent indicació de 3rE; érem tan pocs els de lletres pures que ens havien ubicat en un seminari que fins ara no havia sigut mai una classe. Ja se sap, els de manteniment van tan atabalats que arriba el dia de començar el curs i encara no han acabat la seva feina.

La Teresa va ser la primera que ens va fer classe, ella donava el crèdit de literatura clàssica. Va arribar amb l'Odissea i ens va introduir la història de l'Odisseu, conegut majoritàriament per Ulisses. Era tan expressiva i apassionada! Ho vivia tant, que t'hi trobaves a cadascun dels paratges que descrivia. Després va aparèixer per la porta l'Esteve, que a aquells que volíem fer Batxillerat de lletres ens donava un crèdit d'iniciació al llatí. Tenia un aspecte seriós, tot i que quan es destapava deixava entreveure una fantàstica ironia i un àcid sentit de l'humor; cap altre professor m'ha ensenyat mai tant de llatí i tan bé en tan poc temps. L'Esteve ens va convidar a passejar al voltant de l'escola tot fent-nos cinc cèntims de la història de l'edifici -que havia bufat força espelmes- des que li van posar la primera pedra. D'aquesta manera, ens va voler mostrar la importància del llatí, és a dir, la primera pedra per a la llengua catalana. M'encantaven els seus mètodes d'aprenentatge. Ens havia fet agafar l'entrepà, perquè en acabar la seva classe teníem l'esbarjo.

• Podem sortir de l'edifici? - em va preguntar el xicot nou .

• Què va! Estem controlats sense poder sortir. Hi ha vigilants que ens prohibeixen la sortida. Vols anar al bar?

• Tenim bar? Em ve de gust una coca-cola ben fresqueta!

• És aquí baix, a les escales de la dreta. Au anem, que encara és d'hora i trobarem taula, si ens afanyem.

  Després de passar amb ell 30 minuts ho havia vist tan clar... era diferent als altres. Es tractava d'un xaval intel.ligent, simpàtic, amable, educat, cavaller, encantador. Em vaig enamorar en tan sols mitja hora. Tantes eren les virtuts, sumades al seu somriure, i a aquella expressió dolça que es dibuixava en el seu rostre... a més del seus cabells despentinats que el feien tan interessant... Li havia trobat totes les gràcies – és clar que en 30 minuts no hi ha sempre prou temps per trobar coses desafortunades d'una persona!

  Es va acabar el pati. El professor de després, el nostre tutor, no havia vingut i a darrera hora tocava tutoria, amb ell també, és clar. Així que ens van donar pista per marxar. Les meves amigues eren de ciències i tenien 2h de crèdit de mates, així que vaig marxar amb ell.

  Vam anar a donar una volta i el vaig portar al meu racó secret, al lloc on encara ara vaig a aïllar-me quan estic neguitosa. Vam estar, millor dit, vaig estar parlant, parlant i parlant. Li vaig explicar la meva vida, perquè em transmetia molta confiança. Vaig pensar que era una persona reservada amb les seves coses i no li vaig voler preguntar res sobre ell. De sobte, sense més ni menys, va esbossar un somriure, va acaronar-me la galta i va dir-me:

• Aina, ets una noia genuïna i diferent.

  Pren-t'ho com vulguis -vaig pensar! Aquesta frase és una llança de doble fulla. Pot voler dir tantes coses...

• He de marxar, que m'esperen per dinar a casa. Demà ens veiem, perquè aquesta tarda tinc dentista i no vindré a classe.

  Tot d'una, va plantar els seus llavis sobre els meus amb una intensa dolçor. No vaig dormir en tota la nit. Desitjava que arribés l'hora en què sonés en despertador per anar a escola. Mai havia anhelat tant sentir el ring de l'alarma del mòbil que tan odiava.

  L'endemà al matí ell no hi era. Vaig pensar que el dentista li hauria deixat la boca estabornida de mal. Va arribar el mestre, el tutor, i ens va explicar que érem un de menys que el dia anterior, perquè el noi nou, a causa de la feina del seu pare, havia hagut de marxar a viure a Galícia.

  No m'ho podia creure. Una cosa preciosa que m'havia passat i ja havia desaparegut de la meva vida. Havia estat com un miratge. Quina injustícia!! Només sabia que es deia Llorenç i que era més gran que jo, perquè al llarg d'aquell matí em va comentar que havia repetit dos cursos per problemes de salut quan era petit.

  Realment, desitjaria que fóra ell el rostre que demà em trobés. Seria com un retrobament merescut. Ens havien separat injustament i ens regalarien una segona oportunitat que ens tocava. En el fons, desitjava que sigués ell.

   

Lluites per ajudar. Lluites per ensenyar. Lluites per aprendre. Lluites per créixer. Lluites per ser feliç. Lluites per tirar endavant. Lluites per viure lluites per gaudir. Lluites per tantes coses... de fet, hi ha alguna cosa per la que  no lluites?

El dia a dia no és fàcil. Sobreviure i avançar costa, però , a mida que passen els anys, cada vegada és tot més embolicat i complicat. Tot i aquesta contínua pugna, sempre hi ha una raó per la que val la pena seguir lluitant. 

Vivir aquí es lo mismo que estar muerto. Pasa tu vida en un espacio sin libertad en el que sabes cuando entraste pero no cuando saldrás. Prefiero morir a vivir de esta manera. Eso dicen aquellos que por razones evidentes, aunque no siempre, diambulan día tras día entre las paredes y las rejas de un hogar distinto. Es curioso escuchar sus reflexiones, sus penas, sus arrepentimientos, cuando hubiera sido evitable su estancia en ese espacio sin libertad;¿ por qué no lo pensaron antes de hacerlo? Uno ha dde ser consecuente con sus actos.Aunque, la casuística y el entorno de cada uno de ellos es tan diferente que, la verdad, sobre algunos internos nadie somos nadie para opinar de ellos. Que nunca tengamos que entender lo que ha pasado por la mente de alguno de ellos!

Cuando hacíamos B.U.P., los que aún lo cursamos, en todo examen de literatura encontrábamos un poema que nos hablaba del río co sus afluentes, de los camino con sus senderos y obstáculos, etc. y el tema del texto era simpre el paso del tiempo ¿Alguien se acuerda de eso? Yo me acuerdo de Teresa Barjau al pensar en ello!

Ahora, unos cuantos años más tarde, te sientas y te das cuenta de los quilómetros que ya has nadado, de las olas que has saltado y de las que te han picado en la orilla.  Ves qué estúpidas eran tus preocupaciones en la época que comentabas aquellos poemas y cuanta importancia les dabas  tú. Pero como ya has saltado muchas piedras y piedrecitas de los caminos que has dejado atrás, son muchas las cosas que ahora te dan igual. Supongo que eso es lo que los poetas nos intentaban explicar con sus bellos juegos palabras. Ahora, a diferencia de la mente adolescente e infantil que les leía en aquellos años, ya les entiendo. ¿Será por el paso del tiempo?

 

 Aina, sóc el pare.Tot ha anat bé. Hem d'esperar unes hores, però n'estem satisfets. - Me n'alegro molt pare! Felicitats. Segur que has fet una gran feina. - Hi hem posat totes les forces! Digues-ho a la mare. Jo acabo d'estar amb la seva àvia. Escolta reina, li he dit a la sra. Enriqueta que vindríeu a dinar amb ella i que li faríeu companyia. - Però, pare, la mare avui té torn de tarda i jo he quedat. Jo no puc. - Aina, aquesta tarda estaràs amb la senyora Enriqueta. No vull que estigui sola quan en Martí es desperti. - Pare, és que he de fer un treball de la uni. És el primer que hem de fer i no vull quedar malament amb els nous companys. No puc. - Quedes demà. Això és prou important perquè ho entenguin els nois del grup. - Però, és que... - A les dues serà a l'entrada de l'hospital. Sigueu puntuals, que està molt atabalada, pobreta. I així va ser, el pare amb la seva diplomàcia de nou m'acabava d'enviar en orris un dia tan important per a mi. Vaig escriure-li un correu per dir-li que no podria anar-hi, sense especificar motius perquè no volia que es pensés que el meu pare em feia anar sempre per on ell volia, tot desitjant que el llegís per no deixar-lo penjat. Vaig creuar els dits i vaig demanar a Sant Equinocci de la Tardor que m'ajudés a enviar-li aquell missatge tan important. Vam anar a l'hospital i acabat de dinar la mare es va posar la bata blanca i va anar a fer les seves visites. La mare també treballava a l'hospital. Era psicòloga. Jo vaig passar la tarda el millor que vaig poder,agafada de la mà d'aquella pobra dona espantada que no treia la vista dels ulls del seu net, a veure si s'obrien. - Martí, sóc jo, la iaia, estem aquí amb l'Aina. Martí, em sents. Martí ,Martí , rei. Martí. En Martí va somriure i va fer cara de felicitat. Ens estava dient que tot anava bé i que estava content. Quan em va veure es va alegrar molt. Almenys m'estaven agraint que estigués allà. Vam cridar al pare i de seguida van venir a veure com estava i com reaccionava, un cop despert. Li van donar els esteroides, fàrmacs que s'utilitzen per evitar el rebuig de l'òrgan trasplantat i el pare va demanar a la sra. Enriqueta que sortís fora per explicar-li com estaven les coses. Li va tornar a comentar tots els possibles efectes secundaris que podria patir en Martí després d'una operació tan seriosa com aquesta: pèrdua de massa òssia hipertensió arterial, diabetis, augment dels nivells de colesterol,... entre d'altres coses. La mare va acabar les seves visites i li vaig demanar si podia marxar. Havíem quedat feia una hora i necessitava vint minuts per arribar a Plaça Catalunya. Vaig intentar anar-hi per veure si encara hi seria. De gent n'hi havia molta, però ningú que s'esperés assegut al costat del quiosc dels gelats ubicat a la dreta de la venda d'entrades del bus turístic. Ja havia marxat. Era massa tard. O potser havia llegit el meu correu. Vaig decidir marxar fins a casa corrents a veure si ja estava connectat. No hi era. Tampoc havia respost al meu correu. Em vaig estar sense sopar davant l'ordinador fins ben tard i no va aparèixer. Vaig anar a dormir i tornava a estar desvetllada, ara però d'angoixa i de pena. Vaig tancar els ulls i vaig pensar que una persona com ell ho entendria. Si mai veu problemes a res, una cosa tan important com el trasplantament d'en Martí era raó de pes. Em vaig tornar a llevar i li vaig enviar un altre correu explicant-li tot el que m'estava passant pel cap en aquell moment. Volia justificar-me i aclarir bé les coses. En el fons, i no tant en el fons, l'havia deixat plantat.

Les sèries de polis, cacos i assassins tornen a les nostres pantalles aquest estiu. Hem recuperat Hermanos y detectives i en tenim una de nova, Los misterios de Laura. Darrerament, aquest tipus d'episodis han fet un tomb argumental. Cada vegada més, la resolució dels casos necessita una molt acurada precisió, ja que el detall més insubstancial, a simple vista, és el que desencadena el quit de la qüestió. La veritat és que tenim uns equips de guionistes fantàstic i molt intel·ligents que tramen uns teixits complicats i els resolen de la manera més insospitada. Francament, a mi m'agrada, perquè et manté estupendament la incògnita i et permet pensar i fer teories sobre cadascun dels possibles assassins, és a dir que et fa pensar! És molt bo que ens facin pensar, quan estem en una societat que cada dia ho fa menys!!

 Donna Leon, escriptora especialitzada en novel·la negra, el passat 11 d'agost va fer una conferència als “Dimarts literaris” de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (Santander). Comentava que aquest gènere havia fet un gir argumental, en altres paraules, sembla ser que l'interès dels seus lectors ja no era el mateix que el dels seguidors d'Agatha Christie. Avui dia, comentava Leon, el públic demana trobar en les històries allò que la vida no ens proporciona, és a dir, la resolució de casos i no pas el tancament d'expedients sense concloure.

 La vida evoluciona, per tant el pensament del món també. La literatura sempre ha estat una via d'escapament per a les persones en constant revolució i oposició del que els envolta, un reflex de la nostra societat. Les cadenes de televisió, si volen arribar al share necessari, han de donar al públic allò que necessiten escoltar. Per tant, potser l'audiència reclama pensar i això és una gran notícia!